T.T vull que la gemma tingui blog per poder respondre als seus comentaris!

I.. setmanes més tard torno a escriure!
però és que escric només quan sento la necessitat de comunicar alguna cosa a "ningú", i mira, passa alguns cops cada algun temps!
Ahir va passar una cosa que em va fer pensar... sobre mi, sobre el meu estat, sobre la meva tonteria i sobre les coses del món en general.
Vam sortir a celebrar un aniversari.
El Rober es va rallar per una idiotada. aleshores no sabia per què era i vaig dir-me "Aina, ara quan puguis ves i parla amb ell"
I idiota de mi, vaig deixar que tothom se m'adelantés. Tres persones que jo sàpiga van anar abans que jo a parlar amb ell.
I això em va fotre molt...em vaig sentir fatal i vaig anar a demanar-li perdó, tot i que ell ni sabia per què li demanava perdó em va llençar una de les seves mirades... i em va destrossar, perquè era precisament per aquella mirada i aquell "aina, ara no..." que abans no havia anat a dir-li res, perquè sabia que m'ho faria i sempre que ho fa em destrossa, tot i saber jo que no importa massa, que se li passa, això.
I vaig estar, mentre ell va estar absent, malament.
era com "ell està malament, jo no puc estar bé" i no podia, és a dir, no és que m'intentes convéncer a mi mateixa, és que era un fet, el veia malament, em capficava, em rallava i no podia estar bé.
Al final em vaig decidir, el vaig raptar, el vaig acorralar a un racó lluny i amagats de la gent i li vaig explicar tot el que necessitava i li vaig arrencar per què estava malament. era una tonteria, però vaig aconseguir que se n'oblidés i que tornés a ser el de sempre.
Ara he après què fer en una altra ocasió.
Però el que em fot dedebò és el fet de que jo no vaig estar bé fins que ell no va estar bé.
com una...dependència.
bah, no sé com explicar-ho, la gemma sap el que dic.
res, reflexions meves que volia compartir...
encara que en realitat fotre'm el que seria fotre'm no em fot molt, només que em preocupa una mica això. Però, què hi farem? jo vaig aprenent d'aquests errors... intento fer-ho, vaja.
:) apa, merci per llegir aquest parrafón sense importància..

i ara una notícia: he deixat de mossegar-me les ungles.
o Això intento... des de dimarts passat que no me les mossego
avui...avui mentre roçava una ungla amb l'altra, cosa que faig molt ultimament que no puc mossegar-me-les, me n'he trencat una..es a dir, se m'ha fet una...nose, se m'ha quedat un troçet de l'ungla com se'm quedaven quan els hi fotia un mos. i he hagut de treure'l, clar, allo esgarrapa i molesta. i me l'he mossegat..per treure'l! però no conta, n? és a dir, ho he fet per treure'l, no per la necessitat de mossegar-me-les!
comença a notar-se en algunes ungles, ja!però va molt lent T.T tinc ganes de tenir-les llargues.
encara que potser no desapareix del tot la temptació de mossegar-les!
pero menys, no? suposo que em farà pena mossegar-me-les tan maques i llargues que les tindré xDD

res, reflexions meves..xD

Manual d'amore

Així es deia una pel·lícula italiana que vaig veure un dia amb la meva mare...
i la veritat és que seria força útil...
Jo personalment el necessito..però passo de gastar-me diners en aquesta xorrada, sincerament.
Però esque aixo es més complicat del que creia
potser un dia et passes i ets agobiant, i un altre dia et diu que no sap si l'estimes tant com ell a tu.
i els dos..pff.. els dos et deixen pels terres.
amb el primer et sents com una idiota patètica
i amb el segon.. és com si no fessis bé el teu rol, com si no t'expressessis prou bé, i et preguntes com és possible que l'altre persona es pregunti això si l'estimes com mai has estimat ningú...no t'entra al cap.
I finalment, com em temia...
Tenia por al principi. Por de posar-me fins als genolls i no poder sortir-ne si tenia la necessitat.
Ara si que estic fins als genolls i fins al cap.
I ja no tinc por... totes les preocupacions han marxat, i em segueixo sentint idiota, però m'és igual reconeixer-ho. Sí, sóc idiota, estic idiota. m'és igual, jo sóc feliç, estic feliç!
I... tornem-hi! ja hi tornem a ser... em preocupa com d'efimera pot ser la felicitat. He estat molt de temps buscant-la, sí, estava contenta, fins i tot en alguns moments em sentia feliç, però em faltava alguna cosa, i ho sabia, i em torturava a mi mateixa perque volia buscar-la però no saba com
ara sento que tinc tot el que vull i penso quant de temps durarà aquesta felicitat que tant de temps he esperat. no ho sé, però passo de pensar-hi més. Ja m'he menjat prou el coco en tot aquest temps, ara toca viure.