quan va obrir la porta i em va veure... quina cara. espero no oblidar-la mai, la seva cara de sorpresa, d'alegria...vaig avançar una mica i em va abraçar molt intensament, respirava molt ràpid (més que jo, que havia pujat corrent des de casa meva), i em va donar un petó que em va agafar per sorpresa... tan intens com l'abraçada anterior.

- ..Me acabas de hacer la persona más feliz del mundo...
vaig somriure i el vaig mirar als ulls. aquelles paraules... feien que tot tingués sentit. hauria pujat cent vegades el carrer safir corrent com ho havia fet per sentir que les deia, per fer-lo feliç.
- tengo ganas de llorar- era cert. coneixia bé aquella cara. somreia, però tenia els ulls molt vermells. i aquella mirada...
- llora.
- no...ahora no. ahora mismo...no.
vaig passar-li la mà pel coll, després per la cara, sota els ulls, el vaig mirar i el vaig abraçar.

ha sigut sort, tot ha jugat a favor meu:)

les petites coses fan que la vida tingui sentit.
m'encanta