Amor/Odi

Bé, a arrel d'una conversa que vaig tenir amb algú l'altre dia, començaré a explicar una cosa que porto pensant força temps.
No sé ben bé com enfocar ni introduir el tema, he estat pensant moltes vegades i cada vegada se m'acut una manera diferent, però després a l'hora de posar-t'hi ja te n'has oblidat i no se t'acut res.
Anava a parlar sobre què és el que mou els nostres actes, el que ens guia. Això ja ve de lluny, però amb aquestes coses que han passat últimament ho he tornat a pensar aquests dies.
Crec molt sicerament que el que ens impulsa a fer X o a fer Y és l'amor/odi... tot i que jo no parlaria t'ant d'odi, sino de "contraamor" però això són termes teòrics, vull dir, que no entrarem en com denominar-ho i tal.
Primer de tot, anem a analitzar les coses importants, les decisions, a això em refereixo quan dic que l'amor/odi ens guia a l'hora de prendre decisions. Pensem en les decisions que hem pres: decidir una carrera, acceptar o no una feina determinada, una activitat després de les classes, apuntar-nos a un curs, fer aquest plat per dinar... ho fem perquè ens agrada, simplement, perquè ens estimem. Quan estimes algú desitges que sigui feliç, ens mou l'amor pròpi: les ganes de ser feliços, de superar-nos, d'estar contents amb nosaltres mateixos. Per què una tarda em ve de gust tocar la guitarra? doncs pel meu amor per la música i també pel meu amor pròpi: quan toco estic bé i em sento bé.
També ens mou l'odi cap a alguna cosa que ens fa defugir d'això, o l'odi cap a nosaltres mateixos. La poca autoestima. No ens hem trobat mai amb el cas de veure que algú no s'estima a sí mateix i es fa mal? o intenta estimar-se comprant-se coses cares, lluint-se... buscant agradar els altres de forma exagerada perquè no s'estimen a ells mateixos. És a dir, que a part l'amor és una necessitat. Moltes vegades si ens estimem a nosaltres mateixos tot va bé, però també cal estimar i sentir-se estimat pels altres (no parlo de parelles ni històries!), per les famílies, pels amics... algú més. Però com més ens estimem, més feliços som.
Així doncs, crec que ens mou bàsicament això, l'amor pròpi, l'amor a persones i coses i l'odi, tant odi cap a algú com cap a nosaltres mateixos o a alguna cosa. En un principi vaig pensar que era la felicitat el que ens movia, però veient que hi ha gent que fa coses rares i que sembla que el seu objectiu no és la felicitat sinò l'autodestrucció vaig pensar què era el que movia aquesta gent, i vaig veure que era l'odi per si mateixos o les "ganes d'atenció". Tot i que les ganes d'atenció són, en resum, buscar algú que ens estimi i es preocupi per nosaltres perquè nosaltres ens odiem massa. Però clar, després està: si ens odiem a nosaltres mateixos, l'últim que volem és que ens estimin perquè creiem que "no ens ho mereixem". Aquí està l'odi en el seu esplendor.
Bé crec que m'he explicat. No sé si compartireu la idea, però aquesta és la meva teoria segons la meva experiència xD