La solitud: entre l’opció personal i la marginació social.

És molt fina la línia que separa la solitud voluntària i la imposada per la societat, ja que, en moltes ocasions, l’una porta a l’altra.

Sol passar que individus decebuts o descontents amb la comunitat o, simplement necessitats d’espai i de temps per a ells, es tanquin en sí mateixos i optin per romandre llargues estones sols. Simplement per amor al silenci, a la tranquil·litat i la seguretat de trobar-se amb un mateix sense temor a ésser destorbat per algun indesitjable.

Per altra banda, el fet de tenir la necessitat d’aïllar-se i sentir-se sol pot despertar en els altres certa indiferència o desconfiança envers l’individu solitari, que fa que aquest tingui cada cop més oportunitats de trobar-se sol i menys ocasions per relacionar-se amb els altres. Si això es dóna amb molta freqüència, la opció personal pot esdevenir marginació social, de la qual és molt difícil sortir-ne.

Un altre cas podria ser el del marginat social que busca la soledat per evitar maltractaments per part de la societat, persones marginades que, en veure que no tenen més opció, veuen en la solitud la pau i tranquil·litat que necessiten.

Sigui quin sigui el cas que porti a la solitud, el que és cert és que és necessària, però l’excés pot portar molts problemes.

[Redacció que he d'entregar dimarts... què us sembla? fallus? merdes rares? ]]